La lliga ASOBAL té un problema que no s'arregla amb un eslògan. Tampoc dient que Espanya és un país d'handbol, que tenim tradició o que el Barça continua competint per guanyar la Champions. Tot això és veritat. Però no n'hi ha prou.
Espanya té jugadors, entrenadors, pavellons amb història, clubs amb identitat i una selecció que ha sostingut durant dues dècades una competitivitat admirable. El que no té és una lliga forta en termes econòmics, mediàtics i comercials. Aquí apareix la gran contradicció: Espanya és una potència de seleccions, però el seu campionat és lluny de les dues grans referències europees de l'handbol de clubs, la Bundesliga alemanya i la Starligue francesa.
La comparació fa mal perquè és molt concreta. França va presentar per a la temporada 2025-2026 un pressupost acumulat de 93,3 milions d'euros entre els 16 clubs de la Liqui Moly Starligue, amb un pressupost mitjà de 5,83 milions i una mediana de 4,61 milions. El PSG liderava amb 17 milions, el Nantes superava els 11 i el Montpeller rondava els 9.
Alemanya juga en una altra dimensió com a producte. La DAIKIN Handball-Bundesliga centralitza tots els seus partits a Dyn i HBL TV, i el mateix portal de la lliga ordena resultats, calendari, directes i consum audiovisual. HBL TV ofereix tots els partits de la Bundesliga i de la segona divisió, a més de la Supercopa, la Final4 i contingut a la carta.
L'ASOBAL ha fet passos. No cal negar-ho. El Consell Superior d'Esports la va qualificar com a lliga professional el juliol del 2022, convertint-la en la primera lliga professional d'handbol a Espanya i la quarta lliga professional estatal, després del futbol masculí, l'ACB i la lliga professional femenina de futbol. (Font: CSD (se abre en otra pestaña)) També ha millorat les seves dades d'assistència: la primera volta de la temporada 2025-2026 va reunir 197.445 espectadors, amb una mitjana de 1.645 aficionats per partit i un creixement del 12,6% respecte al curs anterior.
Però el salt pendent continua sent enorme.
La pregunta no és si l'ASOBAL millora. La pregunta és si millora prou per deixar de ser una lliga sostinguda per l'esforç heroic dels seus clubs i convertir-se en una competició atractiva, rendible, exportable i competitiva a Europa.
El diagnòstic: l'ASOBAL no té un problema esportiu, té un problema d'escala
La lliga espanyola no és dolenta. De fet, és una competició amb molt coneixement tàctic, bons entrenadors, pavellons calents i clubs que fan miracles amb pressupostos ajustats. El problema és que l'handbol europeu de clubs ha canviat d'escala.
Avui no n'hi ha prou amb tenir una bona pedrera. No n'hi ha prou amb fitxar bé a l'estiu. No n'hi ha prou amb competir a casa i sumar punts davant rivals directes. Si una lliga vol ser forta, necessita sostenir estructures professionals durant tot l'any.
Això vol dir departaments comercials, producció audiovisual, dades, patrocini, ticketing, comunicació, pedrera, anàlisi, preparació física, medicina, salaris competitius, planificació financera i clubs que no visquin sempre al límit.
L'ASOBAL s'ha professionalitzat en el jurídic. Ara s'ha de professionalitzar en l'econòmic i en el comercial. Aquesta és la diferència.
La mateixa demanda de suport econòmic ja ha arribat al pla polític. El Congrés va aprovar recentment una proposició no de llei per instar el Govern a donar suport econòmic a l'ASOBAL, denunciant el desequilibri entre les noves obligacions derivades de la professionalització i l'absència de recursos específics per afrontar-les. (Font: Diario AS (se abre en otra pestaña))
Aquest punt és important. Una lliga professional no es construeix només canviant el segell administratiu. Es construeix amb ingressos, estructura, control i visió.
Què ensenya França: una lliga amb pressupostos mitjans, no només amb un gegant
França és el model més útil per a l'ASOBAL perquè també conviu amb un club dominant, el PSG, però ha aconseguit construir una zona alta i mitjana molt més potent que l'espanyola.
La dada important no és només que el PSG tingui 17 milions de pressupost. La dada important és que el Nantes supera els 11 milions, el Montpeller ronda els 9 i diversos clubs francesos es mouen en una escala econòmica que permet competir amb estabilitat. La mediana de la Starligue està per sobre dels 4,6 milions, cosa que demostra que la força de la lliga no depèn únicament d'un gegant.
Això canvia una competició. Permet millors plantilles, retenir més talent, fitxar jugadors internacionals de segon esglaó alt, tenir més profunditat de banqueta, viatjar millor, professionalitzar l'staff i evitar que un club s'enfonsi cada vegada que perd dos jugadors importants.
La diferència amb Espanya no és només a dalt. És al mig.
L'ASOBAL té el Barça en una dimensió pròpia. Després apareixen projectes molt treballats com Granollers, Bidasoa, Logronyo, Conca, Torrelavega, Ademar, Anaitasuna, Valladolid o Cangas. Però la distància pressupostària i estructural amb la mitjana francesa continua sent enorme.
L'ensenyament francès és clar: no n'hi ha prou amb tenir un gran. Cal elevar el terra econòmic de la lliga.
El gran objectiu: que el pressupost mínim sigui una escala, no una guillotina
L'ASOBAL necessita un pressupost mínim seriós. Però no el pot implantar com una guillotina. Si es fixa una xifra impossible, diversos clubs poden quedar fora o entrar en una espiral perillosa. El pressupost mínim ha de funcionar com una escala a cinc anys.
Primer hauria d'arribar una auditoria econòmica real, amb transparència, control del deute i estructura administrativa mínima. Després, l'obligació de comptar amb un departament comercial, un responsable de comunicació, producció audiovisual homogènia i un pla de ticketing. En una tercera fase, el pressupost mínim hauria de créixer amb criteris progressius, unit a condicions laborals auditables i a un staff tècnic-esportiu més ampli.
El quart pas hauria de mirar el pavelló, l'experiència de partit, el CRM d'abonats, la pedrera connectada al primer equip i l'activació local de patrocinadors. El cinquè hauria de consolidar una massa salarial mínima, estàndards mèdics, objectius d'assistència i una estructura professional real.
La idea no és expulsar clubs. La idea és ajudar-los a créixer. Si un club no arriba al mínim, la lliga ha de saber per què no hi arriba i quines eines necessita. La lliga no pot demanar més sense oferir més. Però tampoc pot continuar acceptant que cada club sobrevisqui com pugui.
Què ensenya Alemanya: l'handbol com a producte d'entreteniment
Alemanya no ensenya només per diners. Ensenya per cultura de producte.
La Bundesliga alemanya entén l'handbol com una experiència completa: pavelló, televisió, relat, patrocini, calendari i espectacle. La DAIKIN Handball-Bundesliga té una plataforma oficial forta, directes, highlights, contingut propi i una estructura pensada perquè l'aficionat sàpiga on consumir la competició.
Això sembla bàsic. No ho és.
A Espanya, durant anys, l'handbol ha tingut un problema d'accessibilitat. L'aficionat sovint no sabia on veure tots els partits, quina plataforma fer servir, quins horaris hi havia o com seguir bé la jornada. El repte no és només emetre. El repte és convertir l'emissió en producte.
Un partit de l'ASOBAL no pot ser únicament un senyal de vídeo. Ha de tenir prèvia, grafisme, dades, context, highlights ràpids, clips verticals, narratives de jugadors, estadístiques, contingut per a xarxes i continuïtat durant la setmana.
Alemanya converteix el partit en una peça dins d'un ecosistema. Espanya encara el tracta massa vegades com un esdeveniment aïllat.
El pavelló és el motor comercial
A Alemanya, el pavelló no és un decorat. És el cor del negoci. L'assistència genera ambient, justifica patrocinis, millora la televisió, fidelitza famílies i converteix el club en un actiu de ciutat.
L'ASOBAL està creixent en assistència. La competició va rondar els 200.000 espectadors a la primera volta 2025-2026, amb una millora del 37% respecte a la temporada 2023-2024, la primera des del seu reconeixement com a lliga professional. (Font: 2Playbook (se abre en otra pestaña)) Però el pas següent no és només ficar-hi més gent. És vendre millor.
El dia de partit s'ha de convertir en un producte familiar, local i empresarial. Entrades dinàmiques, abonaments flexibles, packs per a escoles, acords amb clubs de base, experiències VIP, zona d'empreses, tercer temps, botiga, restauració, música, pantalles, activació de patrocinadors i una agenda clara perquè la ciutat senti que aquell partit importa.
Molts clubs ASOBAL ja tenen una identitat local fortíssima. Cangas a O Gatañal, Nava, Conca, Granollers, Torrelavega, Logronyo, Lleó, Valladolid, Ciudad Real, Guadalajara o Aranda poden construir experiències molt potents perquè l'handbol hi té arrel.
El que falta és empaquetar-ho amb mentalitat d'indústria. L'handbol espanyol no ha de copiar el futbol. Ha de copiar el que fan bé els esports indoor: proximitat, comunitat, intensitat, jugadors accessibles i pavellons que semblin una caldera.
La televisió no ha de ser només un ingrés, ha de ser una eina de creixement
La televisió no es pot entendre únicament com una partida de drets. Ha de ser una eina per fer créixer la lliga.
L'ASOBAL compta amb 240 partits per temporada i ha estudiat fórmules per llançar o reforçar una plataforma OTT pròpia després dels canvis en l'ecosistema audiovisual. (Font: Palco23 (se abre en otra pestaña)) Aquest camí té sentit si s'executa bé. Però una plataforma no val res si el producte no està cuidat.
La lliga ha de pensar com una productora. Cada jornada hauria de generar una prèvia editorial, tres històries de jugadors, una clau tàctica, un rànquing de porters, millors gols, millors aturades, clips verticals, entrevistes postpartit i un resum atractiu per a mitjans generalistes.
No cal una estructura enorme. Cal mètode. La Bundesliga alemanya ho ha entès millor. França també ha madurat molt en distribució i producte. Espanya té marge perquè el cost de produir contingut avui és menor que fa deu anys. Però necessita una redacció central de lliga. No una persona pujant resultats. Una redacció.
El problema del Barça: benedicció europea, problema domèstic
No es pot analitzar l'ASOBAL sense parlar del Barça. És el gran ambaixador de l'handbol espanyol a Europa. El club que manté Espanya al mapa de la Champions. L'equip que atrau audiències, jugadors, titulars i prestigi.
Però també és un problema competitiu domèstic. Quan una lliga té un campió gairebé inevitable, el producte nacional perd tensió. La lluita per Europa, el descens o la zona mitjana pot ser interessant, però la lluita pel títol queda devaluada. Això afecta la televisió, el patrocini i el relat.
França també té un PSG molt dominant, però el Nantes i el Montpeller han aconseguit construir projectes amb múscul suficient per disputar-li partits, omplir pavellons i ser rellevants a Europa. El problema no és tenir un Barça. El problema és no tenir dos o tres clubs capaços d'acostar-s'hi de manera sostinguda.
La lliga no serà més forta afeblint el Barça. Serà més forta enfortint els altres.
Una ASOBAL forta necessita tres locomotores, no només un campió
L'objectiu estratègic hauria de ser molt concret: crear tres locomotores a part del Barça. No necessàriament tres clubs milionaris, però sí tres projectes capaços de moure's en una escala superior.
Granollers és un candidat natural per història, pedrera, ciutat i tradició. Al nord, Bidasoa, Logronyo, Ademar o Torrelavega tenen elements per construir una referència forta si troben múscul local, suport institucional i projecte empresarial. Al centre o al nord-oest, Conca, Valladolid, Lleó, Guadalajara, Ciudad Real o Aranda poden créixer si la ciutat, les institucions i el teixit empresarial entenen que l'handbol pot ser un actiu territorial.
Les lligues fortes necessiten locomotores. Alemanya en té diverses. França té el PSG, el Nantes, el Montpeller i una classe mitjana amb recursos. Espanya necessita deixar de dependre que cada club trobi el seu propi miracle.
La segona divisió ha de deixar de ser un abisme
Una lliga forta necessita una segona categoria que prepari clubs per pujar. Si l'ascens a l'ASOBAL suposa un salt econòmic, logístic i esportiu quasi impossible, el sistema es torna inestable.
Alemanya ofereix un ensenyament clar: la segona divisió també forma part del producte. HBL TV inclou tots els partits de la segona Bundesliga, cosa que dona visibilitat a l'esglaó inferior i ajuda a construir continuïtat entre categories. Espanya necessita una Plata més forta, més visible i més connectada.
Això implica producció audiovisual mínima, control econòmic, suport a clubs amb projectes d'ascens, calendari més vendible i una narrativa pròpia. Si un club puja sense estructura, la lliga pateix. Si puja preparat, la lliga creix.
Només un problema de diners?
Seria massa fàcil dir que el problema de la lliga ASOBAL és únicament econòmic. Falten diners, és clar. Falten pressupostos més alts, millors contractes, més patrocinadors, millors retransmissions i clubs amb estructures professionals més sòlides. Però reduir-ho tot a això seria quedar-se a la superfície.
El problema de fons és cultural.
Espanya és un país que ha decidit mirar gairebé sempre cap al mateix lloc: el futbol. L'hem convertit en el gran aparador, en la gran indústria, en la gran conversa pública i en el gran refugi emocional de l'esport. I no hi ha res de dolent que el futbol sigui fort. El problema apareix quan tota la resta queda condemnada a viure de les engrunes.
És un error de bulto. I, sobretot, una mirada molt curta.
Un país que només pensa en futbol s'assembla a una economia que decideix apostar-ho tot al turisme. Pot funcionar durant anys. Pot donar molts diners. Pot generar titulars espectaculars. Però et fa dependent, estreny el teu model i limita la teva capacitat per ser realment gran. Si tot gira al voltant d'una sola indústria, el dia que aquesta indústria se satura, es torna més cara o deixa de créixer, descobreixes que no has construït alternatives prou fortes.
Amb l'esport passa una cosa semblant. Espanya té handbol, bàsquet, atletisme, waterpolo, hoquei, voleibol, ciclisme, piragüisme, gimnàstica, taekwondo, triatló i una quantitat enorme de talent repartit per pavellons, pistes, piscines i carreteres. Però el relat públic, els diners i l'atenció continuen concentrats d'una manera desproporcionada.
I això empobreix l'ecosistema. No només perjudica l'handbol. Perjudica l'esport espanyol.
Una lliga ASOBAL forta no seria únicament una bona notícia per als clubs d'handbol. Seria una bona notícia per a ciutats mitjanes, per a patrocinadors locals, per a televisions, per a nens que busquen referents, per a pavellons que poden tornar a omplir-se i per a un país que necessita entendre l'esport com una cosa més àmplia que el futbol de cada diumenge.
Alemanya ho ha entès millor. França també. No perquè allà el futbol no importi. Importa moltíssim. Però han sabut construir lligues indoor amb identitat, amb producte, amb pavellons plens i amb una cultura esportiva més repartida. Han entès que l'esport professional no pot dependre d'una sola conversa.
Espanya, en canvi, té una mena de complex permanent. Si una cosa no és futbol, sembla que sempre hagi de demanar perdó per existir. I l'handbol no hauria de demanar perdó per res. Té història, té selecció, té entrenadors, té clubs, té pedrera i té ciutats on aquest esport forma part de la vida local.
El que no té és una aposta de país.
L'ASOBAL necessita diners, sí. Però abans necessita convicció. Necessita que federació, lliga, clubs, institucions, televisions i patrocinadors entenguin que l'handbol pot ser una indústria petita, però molt valuosa. Una indústria de proximitat. De pavelló. De comunitat. De producte familiar. D'identitat local. D'esportistes accessibles. De ciutats que es poden reconèixer en els seus equips.
No es tracta de competir contra el futbol. Aquesta batalla no té sentit. Es tracta de deixar de pensar que tot el que no sigui futbol ha de viure en segona fila.
Si volem una lliga com la francesa o l'alemanya, el primer pas no és copiar-ne els pressupostos. És copiar-ne l'ambició. La seva manera de prendre's seriosament esports que no són el centre de l'univers mediàtic, però que sí poden ser una part important de l'economia esportiva, de la formació de joves i de la identitat de moltes ciutats.
L'handbol espanyol no necessita victimisme. Necessita projecte. I aquest projecte comença per una idea senzilla: si un país només mira un esport, acaba veient pitjor tota la resta.
Dades, dades i més dades: la lliga necessita saber què ven
Una de les grans mancances de l'handbol espanyol és la falta de dades comercials públiques i ben presentades. Sabem resultats, gols i classificacions. Però una lliga professional necessita molt més.
Assistència real per partit. Ocupació de pavellons. Audiència per plataforma. Minuts vistos. Perfil d'abonat. Valor de patrocini. Impacte a xarxes. Interacció per jugador. Vendes d'entrades. Tiquet mitjà. Consum de highlights. Seguidors per club. Creixement territorial. Audiència internacional.
Sense dades, el patrocini es ven per intuïció. Amb dades, es ven per valor. L'ASOBAL hauria de crear un informe anual de negoci, no només esportiu. França publica dades pressupostàries dels seus clubs amb molta més claredat, i aquesta transparència permet entendre el mercat, comparar estructures i exigir creixement. Espanya necessita aquesta transparència. Pot incomodar al principi, però ordena el creixement.
El patrocini ha de vendre territori i comunitat
L'ASOBAL no pot competir amb el futbol en audiència massiva. Però sí que pot competir molt bé en comunitat.
L'handbol té una cosa que les marques valoren: proximitat, famílies, valors, pedrera, ciutats mitjanes, pavellons reconeixibles, jugadors accessibles, tradició i un públic fidel. Aquest paquet s'ha de vendre millor. El patrocinador no compra només una lona en un pavelló. Compra accés a una comunitat. Compra contingut. Compra reputació. Compra hospitalitat. Compra presència local.
Cada club hauria de tenir un pla comercial de territori. No una llista de logos. Un mapa d'empreses, institucions, escoles, universitats, centres esportius, comerços i patrocinadors potencials. La lliga hauria d'ajudar amb eines comunes, presentacions, dades, casos d'èxit i formació.
La pedrera ha de ser un actiu econòmic, no només esportiu
Espanya forma bé. Això ningú no ho discuteix. Però moltes vegades la pedrera es tracta com un orgull esportiu, no com un actiu de lliga.
La pedrera s'ha de convertir en contingut, patrocini, comunitat i valor. Torneigs de base associats a partits ASOBAL. Clínics amb jugadors del primer equip. Rànquings de joves. Històries de debutants. Convenis amb escoles. Campus. Formació d'entrenadors. Programes de tecnificació. Esdeveniments de pedrera durant la Copa ASOBAL o la Supercopa.
Un nen que juga a la pedrera s'ha de sentir part del club ASOBAL. Una família que passa cada cap de setmana al pavelló s'ha de convertir en abonada. Un patrocinador que dona suport a la base ha de trobar retorn al primer equip. Tot ha d'estar connectat.
Europa ha de ser una prioritat estratègica
L'ASOBAL no pot créixer si els seus clubs no competeixen millor a Europa. La Champions i l'European League són aparadors, però també acceleradors de nivell. Espanya necessita un fons competitiu europeu: no per regalar diners sense criteri, sinó per ajudar els clubs classificats a viatjar millor, reforçar l'estructura, millorar la preparació i sostenir plantilles més llargues.
Un club espanyol que juga a Europa no representa només la seva ciutat. Representa l'ASOBAL. Si competeix bé, millora la reputació de tots. Si desapareix aviat o renuncia per falta de recursos, la lliga perd valor. França ho ha entès. Alemanya també. Espanya ha de convertir Europa en una estratègia de lliga, no en una aventura individual de cada club.
El calendari i el format també importen
Una competició no es ven només pels seus equips. També es ven per com s'organitza.
L'ASOBAL necessita pensar si el seu format genera prou partits rellevants. La lliga regular és clara, però el producte necessita moments. Duels marcats en vermell. Finestres televisives. Partits de la jornada. Rivalitats. Esdeveniments. Una Copa ASOBAL amb més força. Una Supercopa més venable.
El partit Barça-Granollers, Bidasoa-Logronyo, Cangas-Ademar, Conca-Torrelavega o Nava-Valladolid no pot ser una data més. Ha de ser una història.
Què faria demà si hagués de dirigir el canvi
El primer seria auditar la lliga de veritat. Pressupostos, audiències, assistència, patrocinis, abonats, estructures de club, deute, pavellons, producció audiovisual, pedrera i presència digital. Sense diagnòstic real, tot pla és literatura.
El segon seria crear una unitat comercial central de l'ASOBAL. Una estructura professional que vengui la lliga com a producte nacional i internacional, ajudi els clubs i construeixi paquets comercials comuns.
El tercer seria imposar una llicència professional progressiva. Pressupost mínim, transparència, producció audiovisual, comunicació, ticketing, staff, pavelló i pedrera. Tot per fases. Amb ajudes. Però amb exigència.
El quart seria centralitzar millor la producció de contingut. Tots els partits amb estàndard mínim, highlights ràpids, dades, clips verticals, prèvies, anàlisi i una narrativa setmanal.
El cinquè seria construir un pla de pavellons. Objectiu: pujar l'assistència mitjana, millorar l'ocupació, vendre millor abonaments, crear experiències de dia de partit i connectar cada club amb escoles i empreses locals.
El sisè seria crear un fons europeu per a clubs ASOBAL. Si volem competir a fora, cal ajudar els clubs a no fer-ho sols.
El setè seria reforçar la Divisió d'Honor Plata. La segona divisió ha de preparar clubs per ser professionals. Si no, l'ASOBAL sempre tindrà una base inestable.
El vuitè seria publicar un informe anual de negoci de la lliga. Transparència, dades i comparació. El que no es mesura no millora.
El camí espanyol: no copiar, però sí aprendre
Espanya no ha de copiar exactament França ni Alemanya. Seria un error. L'handbol espanyol té una altra realitat econòmica, una altra cultura esportiva i un altre ecosistema mediàtic.
Però sí que ha d'aprendre. De França ha de copiar l'ambició pressupostària, la transparència econòmica, la construcció d'una classe mitjana potent i la capacitat de tenir diversos clubs europeus de veritat. D'Alemanya ha de copiar el producte: pavellons, televisió, experiència de partit, segona divisió forta, patrocini, calendari i cultura de club.
L'ASOBAL té una cosa que molts països no tenen: tradició, jugadors, entrenadors, ciutats amb identitat handbolística i una selecció que ha donat prestigi internacional a l'esport. Però aquest capital s'està aprofitant pitjor del que hauria.
El repte és deixar de sobreviure i començar a construir. Perquè l'handbol espanyol no té un problema de coneixement. Té un problema d'escala. I l'escala es canvia amb model, amb diners, amb producte i amb una idea clara: l'ASOBAL no pot viure eternament del prestigi del Barça i de l'heroïcitat dels seus clubs.
Ha de convertir-se en una lliga que mereixi ser vista, seguida, patrocinada i jugada.
