Quant guanya un jugador professional d'handbol? L'enorme bretxa salarial que divideix el millor handbol del món

Hem tractat les xifres com ho faria una investigació econòmica: prioritzant documents oficials, pressupostos, convenis col·lectius i dades publicades per les lligues. Quan el salari procedeix de la premsa o d'una filtració, queda identificat com a estimació, no com a dada contractual confirmada, i enllaçat a la font original.

Mathias Gidsel és un dels esportistes més dominants de la seva generació. Campió olímpic, campió mundial, MVP de la Bundesliga i considerat el millor jugador del planeta, el seu nou contracte amb el Füchse Berlin estaria situat al voltant dels 50.000 euros bruts mensuals, davant dels 40.000 del seu acord anterior (Font: Kassel Lokal (se abre en otra pestaña)).

Són uns 600.000 euros per temporada abans de primes.

És una quantitat extraordinària dins de l'handbol. Però no dins de l'esport professional.

Un futbolista rellevant d'una gran lliga europea pot guanyar aquesta quantitat en una setmana. Fins i tot els jugadors més ben pagats de l'handbol mundial continuen molt lluny de les xifres del futbol, l'NBA, l'NFL o l'Euroliga.

La diferència més important, però, no és la que separa Gidsel de les estrelles del futbol. És la que existeix dins de l'handbol mateix.

Mentre una petita elit pot apropar-se o superar el mig milió d'euros anual, una part considerable dels jugadors de les primeres divisions europees cobra entre 20.000 i 60.000 euros bruts per temporada. En alguns campionats, a més, continua sent habitual que els esportistes compaginin l'handbol amb estudis, feines o activitats professionals paral·leles.

L'handbol masculí no té un únic mercat laboral. En té molts.

Alemanya, França, Hongria, Polònia, Dinamarca, Romania i alguns clubs d'Orient Pròxim poden oferir salaris molt competitius. Espanya conserva un dels campionats amb més tradició i capacitat per produir talent, però ja no pot competir econòmicament amb les grans potències europees tret del cas del Barça.

Per això respondre a la pregunta de quant guanya un jugador d'handbol exigeix distingir entre països, clubs, jerarquies esportives, fiscalitat i condicions contractuals.

Un mercat sense transparència salarial

No existeix una base de dades mundial i auditada amb els contractes dels jugadors d'handbol.

La majoria dels clubs no publica els salaris individuals. Els contractes solen incorporar clàusules de confidencialitat i una part de la remuneració pot arribar mitjançant primes, habitatge, vehicle, drets d'imatge o compensacions per desplaçament.

També hi ha diferències importants en la manera de comunicar les xifres.

Un salari pot aparèixer expressat com a brut a Alemanya o França i com a net a Polònia, Hongria, Romania, Qatar o Aràbia Saudita. Comparar directament totes dues quantitats condueix a errors.

Tampoc no significa el mateix cobrar 5.000 euros bruts mensuals a París, 5.000 euros nets a Kielce o 5.000 euros acompanyats d'habitatge i vehicle a Bucarest.

Per aquest motiu, les xifres d'aquest reportatge s'han d'interpretar mitjançant tres nivells de fiabilitat: dades oficials (salaris mitjans, medians, mínims, pressupostos i masses salarials publicats per lligues, organismes públics o convenis col·lectius), estimacions periodístiques (informació atribuïda a fonts de clubs, agents o entorns de jugadors) i rangs orientatius (forquilles construïdes a partir de pressupostos, testimonis, dades parcials i estructura habitual del mercat).

No totes les xifres tenen el mateix grau de certesa.

La piràmide salarial de l'handbol mundial

L'estructura econòmica de l'handbol es pot representar mitjançant cinc nivells.

Aquestes quantitats no funcionen com una taula salarial universal. Són una aproximació al mercat internacional.

Un jugador internacional pot cobrar menys de 100.000 euros a Espanya o Dinamarca i superar els 200.000 en canviar de país. De la mateixa manera, un jugador de rotació d'un club alemany pot tenir millors condicions que una figura d'una competició econòmicament menor.

Alemanya: la lliga que paga millor de manera més consistent

La Bundesliga alemanya és el mercat més profund de l'handbol masculí.

No necessàriament concentra tots els contractes més alts del món, però sí el major nombre de clubs capaços de pagar bons salaris a plantilles senceres. THW Kiel, Füchse Berlin, SC Magdeburg, SG Flensburg-Handewitt, MT Melsungen, Rhein-Neckar Löwen i altres projectes disposen d'estructures comercials, pavellons plens i una capacitat de generació d'ingressos molt superior a la de la majoria de competicions.

Una classificació dels deu handbolistes alemanys més ben pagats situa Andreas Wolff, Johannes Golla i Timo Kastening al capdamunt de la selecció germànica, amb xifres que rondaven entre els 30.000 i els 42.000 euros mensuals en els seus respectius moments de mercat. Eren xifres periodístiques, no contractes publicats pels clubs (Font: Sports Illustrated Alemanya (se abre en otra pestaña)).

Mathias Gidsel juga amb les Puma Accelerate Nitro SQD 5, el model que domina bona part de la Bundesliga entre extrems, laterals i centrals — el mateix perfil de jugador que pot arribar a signar els contractes més alts de la lliga.

Andreas Wolff també es mou en aquest nivell. Durant la seva etapa a Kielce es van publicar estimacions de fins a 40.000 euros nets mensuals. El seu retorn al THW Kiel el 2024 va implicar a més una operació amb una indemnització estimada en 600.000 euros per al seu antic club, una xifra poc habitual a l'handbol (Font: Handball-World.News (se abre en otra pestaña)).

Per al nou cicle, diverses informacions alemanyes situaven Johannes Golla en uns 580.000 euros anuals i assenyalaven que el seu fitxatge per l'MT Melsungen a partir del 2026 podria apropar-lo als 720.000 euros, la qual cosa el convertiria en el jugador alemany més ben pagat per davant de Wolff. Una altra vegada, són estimacions de premsa (Font: t-online.de (se abre en otra pestaña)).

A la Bundesliga, doncs, les estrelles es poden moure aproximadament entre 300.000 i 700.000 euros bruts anuals. Els titulars consolidats de clubs importants solen quedar per sota d'aquest nivell, però poden arribar a entre 150.000 i 300.000 euros.

A la zona mitjana i baixa de la competició, la realitat canvia. Els salaris de jugadors joves, especialistes defensius o integrants de plantilles amb menys pressupost es poden situar entre 50.000 i 120.000 euros.

El gran avantatge alemany no és només en el sostre salarial. És en el terra i en la quantitat de llocs de treball raonablement ben remunerats. Un jugador no necessita ser una superestrella mundial per viure exclusivament de l'handbol.

França: el campionat que millor explica la diferència entre mitjana i mediana

França és el país que ofereix la informació econòmica més precisa.

La Ligue Nationale de Handball publica dades agregades sobre pressupostos, masses salarials i remuneracions. Per a la temporada 2025-2026, el salari fix mitjà d'un jugador de la Starligue va ser de 6.261 euros bruts mensuals, un 3% menys que la temporada anterior. El salari mitjà (mediana) va quedar en 5.000 euros (Font: HandNews, a partir de les dades de la LNH (se abre en otra pestaña)).

La diferència és important. La mitjana està influïda pels contractes més elevats. La mediana indica que la meitat dels jugadors cobra menys de 5.000 euros bruts mensuals i l'altra meitat cobra més. Les xifres exclouen primes i avantatges en espècie.

La remuneració fixa mitjana hauria descendit respecte a la temporada anterior. Això suggereix que el creixement dels pressupostos no es trasllada automàticament als contractes i que diversos clubs estan intentant contenir els costos laborals.

Amb dotze mensualitats, el salari mitjà equival a uns 75.132 euros bruts anuals. El mitjà (mediana) se situa al voltant de 60.000 euros.

Però la distància entre clubs és enorme. El pressupost mitjà de la Starligue per a 2025-2026 va rondar els 5,83 milions d'euros, també en descens respecte al curs anterior. La mediana va ser de 4,6 milions. El Paris Saint-Germain va declarar un pressupost de 17 milions, el Nantes va superar els 11,1 milions i el Montpeller va arribar aproximadament als 9,07 milions.

La massa salarial mitjana d'un club de la Starligue ronda els 2,36 milions d'euros, al voltant del 40% del pressupost total. Els clubs destinen una part considerable del seu pressupost a salaris, cotitzacions i costos de contractació.

Això crea diversos mercats dins de la mateixa lliga. Al PSG, el Nantes o el Montpeller, una figura internacional pot superar àmpliament els 200.000 euros anuals. Als clubs modestos, molts jugadors s'apropen més als 35.000-60.000 euros.

França demostra per què resulta enganyós dir simplement que "un jugador de primera divisió guanya 6.261 euros al mes". Aquesta quantitat representa una mitjana estadística, no la nòmina del jugador típic de tots els equips.

Espanya: una lliga professional amb salaris molt desiguals

La Lliga ASOBAL té condició professional. Això no significa que tots els seus clubs tinguin una economia comparable a la Bundesliga o la Starligue.

El V Conveni col·lectiu de l'handbol professional, registrat per la Direcció General de Treball i publicat el juliol del 2024, va establir que el salari mínim dels jugadors havia de correspondre al salari mínim interprofessional vigent. La retribució pot incloure sou mensual, pagues extraordinàries, prima de fitxatge, primes de partit, incentius i drets d'imatge (Font: BOE — V Conveni col·lectiu de l'handbol professional (se abre en otra pestaña)).

Aquesta referència és reveladora. Una lliga professional en què el terra pactat coincideix amb el SMI reconeix que una part del campionat opera molt a prop del límit econòmic de la professionalització.

No existeix un salari mitjà oficial publicat per a tota l'ASOBAL. Tampoc no hi ha una massa salarial homogènia. Els pressupostos dels clubs mostren diferències enormes.

El Barça constitueix una excepció. Competeix econòmicament amb l'elit europea, tot i que la situació financera general del club ha obligat a ajustar també les seccions professionals: per a la temporada 2025-2026, el club va destinar 56 milions d'euros al conjunt de la massa salarial de les seves seccions, dels quals 7,5 milions van correspondre a l'handbol, mentre que el bàsquet va ser l'única secció que va veure retallada la seva inversió pel control econòmic de LaLiga (Font: Última Hora (se abre en otra pestaña)).

Després apareix un grup de projectes forts, com Granollers, Bidasoa, Logronyo o Ademar, però amb una capacitat econòmica clarament inferior a la del Barça i a la dels aspirants alemanys, francesos o hongaresos.

Bidasoa Irun, per exemple, va rondar els 1,9 milions d'euros de pressupost total a la temporada 2024-2025, després d'haver crescut un 30% fins a 1,5 milions dos cursos abans. Són xifres de pressupost de club, no de nòmina individual, però confirmen que fins i tot un projecte europeu consolidat com l'irundarra opera molt lluny dels grans clubs centreeuropeus (Font: Noticias de Gipuzkoa (se abre en otra pestaña); 2Playbook (se abre en otra pestaña)).

Per a 2026-2027, el CB Villa de Aranda va aprovar a l'assemblea de socis el pressupost més alt de la seva història: 1.350.000 euros, 250.000 més que la temporada anterior, gràcies a l'impuls de patrocinadors, aficionats i administracions públiques. No tot aquest diner es destina a la primera plantilla: també finança estructura, desplaçaments, pedrera, personal i organització (Font: Balonmano Villa de Aranda (se abre en otra pestaña)).

A partir dels pressupostos disponibles i de l'estructura dels clubs, es pot establir una forquilla prudent:

• Joves i jugadors amb poc pes a la rotació: al voltant del SMI o entre 20.000 i 30.000 euros bruts anuals.
• Professionals consolidats de clubs modestos: entre 30.000 i 55.000 euros.
• Titulars d'equips europeus o internacionals: entre 55.000 i 100.000 euros.
• Figures dels projectes més forts: entre 100.000 i 180.000 euros.
• Estrelles del Barça: clarament per sobre, amb contractes potencialment situats a la zona salarial dels grans clubs europeus.

Aquestes bandes no són una taula oficial. Són una reconstrucció raonada del mercat.

A Espanya també té molt pes el paquet no salarial. Habitatge, vehicle, menjars, feina per a la parella, beques d'estudis o feines vinculades al club poden modificar substancialment el valor real d'una oferta. Un contracte de 35.000 euros amb habitatge inclòs pot resultar més atractiu que un de 42.000 euros en una ciutat cara sense cap ajuda.

Hongria: Veszprém i el poder d'un gran projecte

Hongria té una lliga molt concentrada. Veszprém és un dels clubs amb més capacitat econòmica del món. Pick Szeged també manté un projecte fort, però la distància respecte a la resta del campionat és considerable.

La millor prova del múscul financer de Veszprém sol buscar-se en les seves operacions de mercat, encara que convé tractar-les amb cautela. El 2025 diversos mitjans van xifrar en uns 850.000 euros el traspàs d'Ivan Martinovic i en 150.000 euros el de Mikael Appelgren. El mateix club hongarès va sortir després a desmentir aquestes xifres: segons la seva direcció esportiva, el cost real del fitxatge de Martinovic va quedar molt per sota d'aquesta quantitat —sota el mig milió d'euros— i el d'Appelgren no va costar res, en tractar-se d'un intercanvi directe amb el Rhein-Neckar Löwen per Mike Jensen (Font: mibalonmano.com (se abre en otra pestaña)). L'episodi és un bon exemple de per què les xifres de traspassos i salaris a l'handbol exigeixen sempre una segona verificació.

Un jugador titular de primer nivell mundial a Veszprém pot rebre, tot i així, un contracte comparable o superior al de les grans estrelles d'Alemanya. En determinats casos, el salari net, l'habitatge i les primes poden situar el valor total del paquet a la part més alta del mercat europeu.

La manca de publicacions oficials impedeix construir una mitjana fiable de la lliga hongaresa. La realitat de Veszprém tampoc no es pot extrapolar a tots els clubs. Hongria és un altre exemple de campionat amb un cim riquíssim i una base molt més modesta.

Polònia: dos gegants i un mercat condicionat per la seva estabilitat

Durant anys, Kielce i Wisła Płock han estat capaços d'atreure jugadors d'elit.

Les xifres difoses sobre Andreas Wolff durant la seva etapa a Kielce oscil·laven entre 42.000 euros bruts mensuals i 40.000 euros nets, depenent de la publicació. Aquesta divergència mostra com és de difícil comparar filtracions salarials sense conèixer l'estructura contractual.

Fonts especialitzades poloneses situen els jugadors destacats de Kielce o Płock entre 15.000 i 50.000 zlotys bruts mensuals, amb els contractes més alts reservats a figures com Alex Dujshebaev, i salaris d'entrada d'entre 2.000 i 5.000 zlotys per a joves i debutants. Són xifres orientatives i no auditades (Font: SW7 Sports (se abre en otra pestaña)).

Polònia pot pagar salaris de primer nivell als seus dos grans clubs, però el risc financer ha estat històricament més elevat. Els canvis de patrocinador, retards en pagaments o reestructuracions afecten molt més projectes dependents d'un o dos grans suports. Per a un jugador, el salari promès no és l'únic criteri. També importa la garantia de cobrament.

Dinamarca: moltíssim talent i salaris més continguts

Dinamarca domina l'handbol internacional, però la seva lliga no és la que més paga.

El país genera entrenadors, jugadors i sistemes de formació de màxim nivell. No obstant això, molts dels seus millors internacionals acaben competint a Alemanya, França o Hongria.

L'associació danesa de jugadors (Håndboldspiller) estructura les seves quotes d'afiliació en funció de diferents esglaons salarials, i contempla una categoria específica per a contractes superiors a 500.001 corones daneses a l'any, uns 67.000 euros. Això confirma l'existència de jugadors professionals amb remuneracions rellevants, encara que no permet calcular la mitjana de tota la competició (Font: Håndboldspiller — taula de quotes (se abre en otra pestaña)).

A la Herreliga, una figura pot cobrar un sou còmode com a professional, però els grans contractes alemanys continuen sent molt més atractius. Una forquilla raonable per a bona part dels professionals se situaria entre 35.000 i 90.000 euros bruts anuals, amb quantitats superiors a l'Aalborg, el GOG o altres equips importants.

Dinamarca funciona com a mercat de formació i aparador. Alemanya actua sovint com a comprador del talent ja consolidat.

Romania: bons contractes amb diner públic i grans diferències

Romania ha incrementat la seva presència al mercat internacional. El Dinamo București ha reunit plantilles competitives a Europa i ha fitxat jugadors procedents d'Espanya, França, Portugal o els Balcans.

Una anàlisi publicada per We Love Sport sobre la Liga Națională masculina descriu els pressupostos i els salaris com un tema tabú a Romania, a diferència de la transparència de França, on la majoria de jugadors de la Starligue es mou entre 4.000 i 6.000 euros bruts mensuals de referència comparativa. La xifra romanesa s'ha d'interpretar amb cautela perquè no representa una estadística oficial de tota la competició (Font: We Love Sport (welovesport.ro) (se abre en otra pestaña)).

El model romanès té una particularitat. Alguns clubs depenen considerablement d'administracions, estructures públiques o entitats poliesportives. Això pot generar contractes atractius, però també debats recurrents sobre sostenibilitat, prioritats pressupostàries i dependència institucional.

Els avantatges en espècie tornen a ser decisius. Un jugador estranger pot negociar habitatge, cotxe, vols i primes. El valor net del contracte pot ser superior al que suggereix el salari mensual.

Suècia, Noruega, Suïssa i altres mercats europeus

El nord d'Europa produeix molt més talent del que pot retenir.

Suècia i Noruega compten amb lligues competitives des del punt de vista esportiu, però molts jugadors no obtenen salaris comparables als d'Alemanya o França. A les zones mitjanes i baixes continua sent possible trobar contractes semiprofessionals, i bona part de la plantilla combina l'handbol amb estudis o feina (Font: Handbollskanalen (se abre en otra pestaña)). Només els internacionals suecs que exporten la seva carrera a Alemanya o França s'apropen als grans contractes: el salari mitjà de la selecció nacional s'ha estimat en unes 678.000 corones anuals, molt per sobre de la mitjana de la lliga domèstica (Font: Idrottens Affärer (se abre en otra pestaña)).

Suïssa té clubs ben organitzats, com el Kadetten Schaffhausen, però un mercat reduït. Els salaris poden ser raonables per a les seves figures, especialment amb allotjament o feina complementària, encara que el cost de vida suís redueix l'avantatge real.

Portugal també ha crescut gràcies a Sporting, Benfica i Porto. Els tres poden oferir contractes europeus competitius a determinats jugadors, però la capacitat salarial disminueix clarament fora d'aquest grup.

Als Balcans, el nivell tècnic continua sent alt. La capacitat per pagar salaris estables és molt més irregular. Sèrbia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia del Nord o Eslovènia produeixen jugadors per a les lligues més riques, però les seves competicions domèstiques tenen dificultats per retenir-los.

Qatar, Aràbia Saudita i el mercat dels contractes nets

Orient Pròxim funciona d'una manera diferent.

Qatar, Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i, en alguns casos, Kuwait o Bahrain poden oferir contractes de curta durada, paquets nets i avantatges fiscals difícils d'igualar a Europa. No existeix una escala salarial pública i estable. Les condicions depenen del club, del jugador, del torneig i de si es tracta d'un contracte anual o d'un reforç puntual.

El 2025 es va saber que Mohamed Amine Darmoul, llavors a l'MT Melsungen, havia rebut tres ofertes de clubs d'Orient Pròxim —Al Ahly d'Egipte, Al Rayyan de Qatar i Khaleej d'Aràbia Saudita— per signar un contracte de tres temporades amb una retribució molt superior a la que li podia oferir la Bundesliga. Darmoul les va rebutjar totes per fitxar pel TVB Stuttgart i continuar a Alemanya (Font: Fitness Volt (se abre en otra pestaña)).

Aquest tipus d'oferta no representa el salari habitual del jugador local ni el de tots els estrangers. Correspon a un perfil internacional molt valorat. També són freqüents els contractes temporals per a campionats concrets. Un jugador pot rebre en poques setmanes una quantitat similar a diversos mesos de salari europeu.

La comparació s'ha de fer sempre en net i considerant les prestacions associades. Habitatge, vols, vehicle, primes i fiscalitat poden duplicar pràcticament l'atractiu real d'una proposta.

Els jugadors més ben pagats del món

No és possible publicar un rànquing definitiu sense accedir als contractes. Sí que es pot identificar el grup salarial més alt a partir d'informacions consistents.

Mathias Gidsel estaria al voltant de 600.000 euros bruts anuals amb el Füchse Berlin. Andreas Wolff s'hauria mogut durant els últims anys entre 500.000 i 600.000 euros anuals, amb algunes informacions que descrivien el seu contracte polonès en xifres netes. Johannes Golla podria apropar-se a 720.000 euros anuals en el seu nou cicle contractual amb l'MT Melsungen, segons les estimacions ja citades.

Les grans estrelles de Veszprém, Barça, PSG, Nantes, Kiel, Magdeburg o Melsungen poden ocupar una zona similar. Alguns contractes d'Orient Pròxim poden superar aquestes xifres en termes nets.

Per tant, el sostre ordinari del mercat mundial sembla trobar-se aproximadament entre 600.000 i 900.000 euros anuals. Pot haver-hi excepcions per sobre del milió, especialment en sumar primes, drets d'imatge o contractes especials, però no hi ha evidència pública suficient per afirmar que siguin habituals.

Les quantitats d'entorn de 90.000-125.000 euros mensuals que van circular durant l'etapa de Nikola Karabatic i Mikkel Hansen al PSG —el mateix Karabatic ha reconegut xifres de més d'1,7 milions d'euros anuals sumant salari i patrocinis— pertanyien a una època i a un projecte excepcionals (Font: HandNews (se abre en otra pestaña)). Van ser estimacions de premsa, no una escala general del mercat.

El salari no és el cost total del jugador

Quan un club diu que dedica un milió d'euros a la seva plantilla, això no significa que els jugadors es repartin un milió en salaris nets.

La massa de personal pot incloure:

• Salaris bruts.
• Cotitzacions socials.
• Primes.
• Habitatge i vehicles.
• Comissions d'agents.
• Indemnitzacions.
• Despeses de fitxatge.
• Assegurances.
• Serveis mèdics.
• Drets d'imatge.
• Costos fiscals derivats de jugadors estrangers.

A França, la LNH separa les càrregues de personal d'altres despeses de contractació. A Espanya, els comptes coneguts d'alguns clubs també mostren que les cotitzacions poden afegir una quantitat molt significativa al salari directe.

Un jugador que rep 70.000 euros bruts pot representar per al club un cost clarament superior. Per això tampoc no és correcte dividir el pressupost total de l'equip entre el nombre de jugadors per calcular el salari mitjà.

Primes, habitatge i drets d'imatge

El contracte fix és només una part de la remuneració.

Les primes es poden pagar per classificació europea, títols, victòries, permanència, partits jugats, gols, convocatòries o rendiment col·lectiu.

A França, la normativa estableix que les primes relacionades amb participacions o resultats esportius s'han d'abonar abans d'acabar la temporada corresponent. També reconeix que la remuneració fixa pot incloure avantatges en espècie valorats en el contracte.

A Espanya, el conveni contempla expressament sou mensual, pagues extraordinàries, prima de fitxatge, primes especials, primes de partit i drets d'imatge (Font: BOE (se abre en otra pestaña)).

Per als jugadors que canvien de país, l'habitatge és especialment important. També hi pot haver cotxe, bitllets d'avió per a la família, col·legi per als fills, assegurança privada o ajuda amb la fiscalitat. Dos contractes amb el mateix salari brut poden tenir valors reals molt diferents.

Una carrera curta i amb poc marge d'error

Els salaris de l'handbol s'han d'analitzar tenint en compte la durada de la carrera.

Un jugador pot arribar al primer equip entre els 19 i els 23 anys. La seva millor etapa contractual sol concentrar-se entre els 25 i els 32. Les lesions, la competència i els canvis d'entrenador poden reduir aquesta finestra.

La majoria no signa contractes garantits de cinc o sis temporades. Són habituals els acords d'un, dos o tres anys.

Un professional que cobra 60.000 euros bruts anuals durant vuit temporades no queda econòmicament resolt per a tota la vida. Necessita cotitzar, estalviar, formar-se i preparar una segona carrera.

A més, el risc físic és alt. El calendari inclou lliga, copa, competició europea i selecció. Una lesió greu pot afectar de seguida el contracte següent.

Per això un salari que sembla elevat comparat amb el sou mitjà d'un treballador s'ha de valorar juntament amb la curta vida professional i la manca de garanties a llarg termini.

Per què Alemanya paga més

El salari d'un jugador no depèn únicament de la seva qualitat. Depèn dels ingressos que genera l'ecosistema.

La Bundesliga disposa de millors assistències, pavellons amb més explotació comercial, patrocinadors, drets audiovisuals, hospitalitat i una base empresarial més àmplia.

França combina inversió privada, patrocini corporatiu i suport públic. El pressupost mitjà de la Starligue s'apropa als 5,83 milions d'euros, encara que amb una forta desigualtat entre clubs.

Espanya té tradició, pedrera i seguiment, però menors ingressos comercials. Molts clubs depenen de patrocinadors locals i subvencions. Quan desapareix un suport principal, tota la plantilla queda afectada.

El salari és el resultat final d'aquesta diferència econòmica. No n'hi ha prou amb tenir bons jugadors. Cal construir una competició capaç de generar diners de manera recurrent.

El veritable sou de l'handbol professional

La imatge pública de l'esportista d'elit pot portar a pensar que tots els jugadors professionals gaudeixen de contractes extraordinaris.

No és així.

El cim de l'handbol mundial viu molt bé. Un petit grup cobra entre mig milió i prop d'un milió d'euros per temporada. Són els Gidsel, Wolff, Golla i altres estrelles dels clubs més rics.

La franja següent, formada per internacionals i titulars de Champions, pot moure's entre 150.000 i 400.000 euros.

Però la majoria dels professionals és lluny d'aquestes quantitats.

A França, el salari mitjà (mediana) oficial és de 5.000 euros bruts al mes. A Espanya, molts contractes es troben entre el SMI i els 50.000 euros anuals. A Dinamarca, Suècia, Portugal o els Balcans hi ha jugadors que compaginen l'esport amb estudis o feines. Fora de l'elit europea, el semiprofessionalisme continua sent una part estructural del sistema.

La conclusió és incòmoda, però necessària.

L'handbol és plenament professional en la seva exigència física, tàctica i personal. No sempre ho és en la seva remuneració.

Els jugadors entrenen com a atletes d'elit. Viatgen com a professionals. Es lesionen com a professionals. Competeixen sota pressió internacional. No obstant això, una part rellevant cobra salaris propis d'una indústria que encara no ha aconseguit monetitzar tota l'atenció, l'emoció i el valor esportiu que produeix.

El gran repte de l'handbol no consisteix només a fabricar noves estrelles. Consisteix a construir una economia que permeti viure dignament els qui juguen per sota d'elles.

Fonts i metodologia

Aquest reportatge utilitza dades oficials de la Ligue Nationale de Handball francesa, el Boletín Oficial del Estado i la Lliga ASOBAL, pressupostos publicats per clubs (Villa de Aranda, Bidasoa) i estimacions periodístiques de mitjans especialitzats d'Alemanya (Sports Illustrated Alemanya, t-online.de, Handball-World.News, Kassel Lokal, Flashscore), França (HandNews), Espanya (Última Hora, Noticias de Gipuzkoa, 2Playbook, mibalonmano.com), Polònia (SW7 Sports), Dinamarca (Håndboldspiller), Romania (We Love Sport), Suècia (Handbollskanalen, Idrottens Affärer) i Orient Pròxim (Fitness Volt). Cada xifra no oficial enllaça directament a la publicació original.

Les quantitats individuals no publicades pels clubs es presenten com a estimacions. Les forquilles per campionat són aproximacions editorials construïdes a partir de salaris coneguts, pressupostos, masses de personal, convenis col·lectius i estructura econòmica de les lligues. No s'han d'interpretar com a taules contractuals oficials.