Cada temporada, Adidas, Puma, Hummel o Asics llancen una nova sabatilla prometent "menys estrès al genoll" o "màxima protecció articular". Sona bé al fulletó. El problema és que gairebé cap d'aquestes afirmacions té al darrere un estudi biomecànic específic d'handbol que les recolzi. I mentre les marques venen escuma, l'evidència científica real apunta cap a un altre lloc: l'entrenament neuromuscular.
Això importa ara mateix perquè el desembre de 2024 es va publicar al Journal of Experimental Orthopaedics l'anàlisi més completa fins avui sobre lesions de lligament encreuat anterior (LCA) a l'handbol professional masculí: set temporades del registre alemany de LCA, amb 5.320 jugadors de primera i segona Bundesliga. Els números no deixen lloc a l'ambigüitat i haurien de canviar com un club inverteix el seu pressupost de prevenció.
El que diuen els números
L'estudi, signat per Resch, Krutsch, Szymski i el seu equip del FIFA Medical Center of Excellence de Ratisbona, va registrar 84 trencaments de LCA entre les temporades 2016-17 i 2022-23. La incidència global va ser de 0,044 lesions per cada 1.000 hores d'exposició (entrenament més partit), però amb una diferència brutal entre categories: 0,064/1.000h a primera divisió davant de 0,031/1.000h a segona (p<0,001). És a dir, jugar al nivell més alt duplica el risc.
La dada que més hauria de preocupar qualsevol cos tècnic és aquesta: el 46,3% d'aquestes lesions van ser retrencaments. Gairebé la meitat dels jugadors que es van trencar l'encreuat ja havien passat abans pel quiròfan. La literatura general situa el risc d'un segon trencament per sobre del 17% en els cinc primers anys després de la lesió inicial, i aquest registre ho confirma a la pràctica.
Com es produeixen aquestes lesions? Aquí hi ha la clau per entendre per què el calçat, encara que importa, no és la solució màgica que venen els anuncis. El 38,1% va ocórrer durant l'aterratge d'un salt, el 17,3% en un canvi de direcció i el 12,9% en frenar. Són mecanismes sense contacte, lligats a dèficits neuromusculars i a la tècnica d'aterratge, no a un error puntual de la sola.
L'handbol és el segon esport professional amb més lesions a Alemanya després del futbol, amb una mitjana d'1,9 lesions per jugador i temporada.
Per context: una revisió sistemàtica citada a l'estudi situa la incidència general en 7,8 lesions per cada 1.000 hores en sènior masculí, 6,2 en sènior femení i 6,9 en categories joves. El Comitè Olímpic Internacional el classifica entre els esports olímpics amb més taxa de lesió. Això no és una anècdota, és estructural a l'esport.
El calçat sí que influeix, però no com ho venen
Que quedi clar: l'equipament importa. Diversos estudis sobre lesions de turmell a l'handbol d'elit, amb fins a un 18,1% de les lesions localitzades en aquesta articulació, assenyalen el calçat inadequat com un dels factors de risc associats, juntament amb lesions prèvies. Una sola que no controla el moviment lateral, un ajust que permet lliscament intern del peu o una entresola sense la rigidesa torsional adequada a la zona pivotant sí que augmenten l'exposició a l'esquinç.
El matís important és un altre: la major part de la comunicació comercial de les marques no parla de turmell, que és on hi ha una mica de sustent biomecànic, sinó de genoll i de LCA, on l'evidència específica en calçat d'handbol pràcticament no existeix. Puma anuncia la seva escuma IGNITE com a responsable de "menys estrès en genolls i turmells". Adidas atribueix a la seva tecnologia Boost més explosivitat en salts i sprints. Hummel promociona la seva doble capa d'EVA per la seva capacitat d'absorció d'impactes. Són afirmacions de màrqueting de producte, no conclusions d'assajos clínics controlats en jugadors d'handbol. No he trobat, buscant a la literatura recent, cap estudi independent publicat en els últims dotze mesos que mesuri la reducció real d'incidència de LCA atribuïble a un model de sabatilla concret. Si existeix, les marques no el citen a les seves pròpies fitxes tècniques, cosa que ja diu bastant.
Això no vol dir que l'escuma no serveixi per a res. L'amortiment redueix la càrrega d'impacte acumulada en aterratges repetits, i això pot alleujar molèsties articulars a mitjà termini. Però equiparar "més amortiment" amb "menys LCA" és un salt que cap estudi seriós d'handbol no ha validat encara. És publicitat ben construïda, recolzada en biomecànica genèrica del running o el bàsquet, traslladada sense més a l'handbol.
El que sí que ha demostrat reduir lesions
Mentre el calçat es queda en el terreny de la promesa, els programes de prevenció neuromuscular tenen dades dures a favor. L'estudi d'Achenbach i el seu equip, publicat a Knee Surgery, Sports Traumatology, Arthroscopy el 2018 i citat com a referència al registre alemany de 2024, va demostrar en un assaig controlat prospectiu que exercicis d'equilibri, força, agilitat i tècnica d'aterratge redueixen les lesions greus de genoll en jugadors joves d'handbol. El rellevant: aquest programa no requereix cap equipament especial. Res de comprar-lo a la botiga. Només disciplina d'entrenament i educació tècnica sobre com aterrar i com canviar de direcció sense carregar el genoll en valg.
El mateix registre alemany de 2024 insisteix en la mateixa direcció en identificar els factors de risc reals: lesió prèvia al mateix genoll (present en el 33,3% dels casos), i pics de càrrega competitiva a curt termini (el 25% dels jugadors lesionats havia tingut més partits dels habituals just abans, i un 20% havia jugat tres partits en els set dies previs a la lesió). Aquí hi ha el veritable terreny de prevenció: gestió de càrrega i treball neuromuscular, no la substitució de la sabatilla cada sis mesos.
Què hauria de comprar un jugador, doncs
No cal llençar el catàleg de calçat a les escombraries, però sí canviar el criteri de compra. Prioritza l'ajust torsional a la zona de l'avantpeu i el coll del turmell ben reforçat, que és on l'evidència epidemiològica sí que recolza un efecte protector sobre l'esquinç. Desconfia de qualsevol reclam específic sobre "protecció de genoll" o "prevenció de LCA" que no vingui acompanyat d'una referència a un estudi publicat i revisat per parells, perquè avui dia aquesta referència, a l'handbol, no existeix.
I si l'objectiu real és baixar el risc de trencament d'encreuat, la inversió amb evidència al darrere no és a la propera sabatilla de 140 euros, sinó en quinze minuts de treball neuromuscular estructurat abans de cada entrenament i en vigilar l'acumulació de partits en calendaris apretats. Els clubs que ho entenguin així, i no els que més gastin en patrocini de calçat, són els que s'estalviaran els retrencaments que avui representen gairebé la meitat de totes les lesions de LCA registrades a la màxima competició alemanya.
Una llista de comprovació honesta abans de comprar
Per no quedar-nos només en la crítica, aquí van quatre criteris que sí que tenen suport, ordenats per allò que realment aporta cadascun segons l'evidència disponible sobre lesions de turmell i suport del peu a l'handbol.
- El coll del turmell. Un tall mitjà o alt, amb bon encoixinat als mal·lèols, limita el rang d'inversió brusca del peu en els canvis de direcció, el gest que més esquinços produeix.
- La base de la sola a la zona de l'avantpeu, on ha d'haver-hi prou adherència direccional sense quedar "enganxada" al terra, perquè un excés de fricció trasllada la torsió directament al genoll en lloc de permetre un mínim lliscament controlat.
- L'ajust real del peu dins de la forma. Una sabatilla ampla en un peu estret, o al revés, genera microdesplaçaments interns que cap escuma no compensa.
- La vida útil real de la sola, el criteri més ignorat. Una sabatilla d'handbol perd una bona part de la seva capacitat d'adherència i amortiment entre les 200 i les 300 hores d'ús intensiu, molt abans que es noti a simple vista, i continuar competint amb una sola desgastada anul·la qualsevol avantatge que el model prometia de fàbrica.
Cap d'aquests quatre punts apareix destacat a les campanyes de les grans marques per a la temporada 2026. Es parla d'escumes amb noms propis i de col·laboracions amb jugadors de la Champions League de l'EHF, però poques vegades de forma, desgast o ajust torsional, que és just on l'epidemiologia sí que troba una relació amb el risc real de lesió.
