L'estiu de 2019 vaig tenir l'oportunitat de visitar durant una setmana diversos clubs de formació a Dinamarca, concretament a la regió de Midtjylland. Va ser una de les experiències més reveladores i, he de ser honest, més incòmodes de la meva carrera com a entrenador. Reveladores perquè vaig veure coses que no havia vist mai a Espanya en aquestes edats. Incòmodes perquè vaig tornar a casa amb la certesa que el que estàvem fent —el que jo estava fent— tenia problemes estructurals que no sabia gaire bé com resoldre.
Fa més de quinze anys que treballo en l'handbol de base i alt rendiment al País Basc. He dirigit equips des d'infantil fins a la selecció autonòmica cadet masculina. He estat entrenador a Primera Divisió Nacional i a Plata amb el Trapagaran Eskubaloia. Tinc una perspectiva del sistema de formació espanyol que no és la d'algú que l'observa des de fora: és la d'algú que ha treballat dins seu, que ha lluitat amb les seves limitacions i que ha intentat construir alguna cosa valuosa malgrat elles.
El que escriuré aquí no pretén ser una anàlisi acadèmica exhaustiva. És la meva lectura honesta, formada al llarg d'anys de treball directe amb jugadors joves, del que fem bé i del que fem sistemàticament pitjor que els danesos. I de per què aquesta diferència importa.
El primer que vaig veure a Dinamarca i no vaig oblidar
Vaig arribar al primer entrenament esperant veure alguna cosa tècnicament sofisticada, exercicis complexos, treball físic intens. El que vaig veure va ser el contrari: un entrenament de categoria sub-13 on durant la primera mitja hora els jugadors jugaven. Només jugaven. Handbol reduït, partits de tres contra tres, quatre contra quatre, amb modificacions de regles que l'entrenador introduïa puntualment quan veia que algun concepte necessitava reforç. Sense parar l'exercici contínuament. Sense files de jugadors esperant el seu torn. Sense l'entrenador cridant instruccions tècniques mentre el jugador intentava executar.
Em vaig quedar observant l'entrenador, un tipus d'uns quaranta anys amb una tranquil·litat que em semblava gairebé desconcertant. Li vaig preguntar què estava desenvolupant en aquell exercici. Em va respondre, en un anglès funcional: "Avui treballem la presa de decisions en superioritat numèrica. Però no els dic quan tenen la superioritat. L'han de veure ells". Això va ser tot.
Aquella conversa em va acompanyar durant setmanes. A Espanya, en categories equivalents, hauria aturat l'exercici quatre o cinc vegades per explicar quan hi havia superioritat numèrica, on havia d'estar el jugador, quina decisió era la correcta. Hauria robat la decisió al jugador per donar-la jo. I el jugador hauria arribat al partit sense haver après a veure-la per si mateix.
El model danès: filosofia abans que mètode
El model de formació danès, en la seva versió més refinada, es basa en un principi filosòfic que sembla obvi quan es formula però que té conseqüències radicals a la pràctica: l'objectiu de l'entrenament de formació no és ensenyar handbol. És crear jugadors que aprenguin handbol.
La distinció és subtil però fonamental. Si el teu objectiu és ensenyar handbol, optimitzes l'entrenament per transmetre informació: els dius què han de fer, els corregeixes quan s'equivoquen, els dónes el model correcte perquè el reprodueixin. Si el teu objectiu és crear jugadors que aprenguin, optimitzes l'entrenament per generar situacions on el jugador hagi de resoldre problemes: el poses en contextos on hagi de prendre decisions, el deixes cometre errors, i només intervens per donar eines addicionals d'anàlisi, no per donar la resposta.
A la pràctica danesa, això es tradueix en una proporció entre joc i exercici analític que inverteix el que normalment veiem a Espanya. A Dinamarca, fins als 14 o 15 anys, l'entrenament es compon principalment de situacions de joc reduït amb modificacions. Els exercicis de tècnica aïllada —un extrem fent fintes davant d'un con, un pivot fent recepcions amb pilota llançada des d'un suport fix— són eines puntuals que s'usen per reforçar alguna cosa molt específica, no el cos central de l'entrenament. Si vols aprofundir en com aquestes diferències metodològiques es reflecteixen en el tipus de jugador que produeix cada sistema, el rànquing de valor de mercat de l'ASOBAL mostra clarament quins perfils de jugador —els més versàtils, els de més intel·ligència tàctica— generen més valor competitiu.
Què fem diferent a Espanya, i per què
El model de formació espanyol —i parlo amb coneixement de causa del País Basc, que no és el pitjor exemple de l'Estat— té una tendència estructural cap a l'anticipació de l'especialització. A edats on els jugadors haurien d'estar encara desenvolupant el seu repertori motor general i la seva capacitat de presa de decisions en situacions obertes, ja els estem posant en posicions fixes, ensenyant-los sistemes defensius concrets i exigint-los una execució tècnica que en alguns casos requereix un nivell de maduresa motriu que encara no tenen.
Per què ho fem? La resposta honesta té diverses capes. La primera és cultural: a Espanya, el resultat a curt termini pesa molt en la valoració del treball d'un entrenador de formació. Un equip infantil que guanya és un entrenador que "funciona". Un equip infantil que perd però està desenvolupant bé els seus jugadors és un entrenador "que no té nivell". Aquesta pressió porta molts entrenadors a optimitzar per al resultat immediat —que en categories de base afavoreix l'especialització primerenca i els sistemes rígids— en lloc de per al desenvolupament a llarg termini.
La segona capa és de formació d'entrenadors. A Dinamarca, els entrenadors de formació tenen accés a un sistema de desenvolupament professional molt superior al nostre. Les federacions autonòmiques a Espanya fan el que poden amb els recursos que tenen, però la bretxa entre el que aprèn un entrenador de formació a Dinamarca i el que aprèn un a Espanya continua sent considerable. No en coneixements d'handbol —els entrenadors espanyols saben molt d'handbol—, sinó en metodologia de l'aprenentatge, en psicologia del desenvolupament, en com dissenyar un entrenament que maximitzi la transferència de l'aprenentatge al joc real.
La tercera capa —i aquesta és la que més m'incomoda reconèixer— és d'ego. Molts entrenadors de formació, jo inclòs en els meus primers anys, tenim una tendència a fer entrenaments per demostrar que sabem molt d'handbol, no perquè els jugadors aprenguin. Exercicis complicats, sistemes sofisticats, terminologia tècnica avançada. Tot molt impressionant per als pares a la banda i per al coordinador del club. Però no necessàriament el que necessita un jugador de 12 anys per desenvolupar el seu potencial.
El problema del calendari federatiu: torneigs que deformen el desenvolupament
Hi ha un element del sistema espanyol que considero especialment problemàtic i del qual rarament es parla amb franquesa: el calendari competitiu de les categories de formació.
A Dinamarca, fins als 14-15 anys, la competició és deliberadament baixa en intensitat i alta en volum. Molts partits, poca pressió de resultat, estructures de competició que permeten rotar tots els jugadors i que no emfatitzen el resultat final. La federació danesa ha dissenyat el calendari de formació perquè serveixi al desenvolupament, no perquè serveixi a l'espectacle o a la classificació.
A Espanya, el calendari federatiu de les categories infantil i cadet a moltes comunitats autònomes replica, a escala reduïda, el model de la competició adulta. Classificacions, play-offs, ascensos i descensos. Partits decisius a edats on el sistema nerviós dels jugadors no està preparat per gestionar aquesta pressió sense conseqüències en el desenvolupament. I entrenadors que, sabent que el cap de setmana hi ha un partit important, canvien el seu pla d'entrenament per preparar aquest partit en lloc de continuar amb el desenvolupament planificat.
He caigut en aquesta trampa moltes vegades. La setmana abans d'un partit clau contra el segon classificat, el treball tecnicotàctic que tenia planificat es converteix en preparació específica per al rival. És comprensible. És humà. Però és contradictori amb els principis del desenvolupament a llarg termini del jugador.
El que fem bé: sense autoenganys però sense complexos
Seria injust i inexacte concloure aquesta reflexió sense reconèixer el que el sistema espanyol fa bé. I hi ha coses importants.
Primera: la qualitat tècnica individual dels jugadors que surten del sistema espanyol és alta. L'habilitat amb la pilota, la tècnica de llançament, la coordinació motriu general dels jugadors espanyols de formació és competitiva a nivell europeu. Quan els nostres jugadors arriben a la selecció nacional sub-20 o sub-21, tècnicament estan en nivell de competir amb els millors.
Segona: la cultura competitiva. Els jugadors espanyols saben competir. Saben jugar partits difícils, gestionar la pressió de la competició. Aquesta és una qualitat que té valor real i que el model danès, amb el seu èmfasi en el procés sobre el resultat, de vegades no desenvolupa amb la mateixa intensitat.
Tercera: la diversitat de talent. Espanya és un país gran amb una base de jugadors àmplia i tradicions regionals diferents. L'handbol basc, el català, l'andalús, el madrileny tenen característiques pròpies que han donat jugadors de perfils molt diferents a la selecció nacional. Aquesta diversitat és una riquesa que els models més homogeneïtzats no sempre generen.
Tres canvis que pots aplicar demà sense més recursos
Acabo amb alguna cosa pràctica, perquè crec que la reflexió sobre el model és inútil si no porta a canvis en el treball diari de l'entrenador.
El canvi més impactant que un entrenador de formació pot fer demà mateix, sense més recursos ni més temps d'entrenament, és reduir les interrupcions durant l'entrenament. Deixar que l'exercici flueixi més. Deixar que el jugador cometi l'error, el processi, intenti la correcció. Només interrompre quan l'error s'està consolidant com a hàbit, no quan passa per primera vegada. Aquesta sola modificació canvia la naturalesa de l'aprenentatge a l'entrenament de manera radical.
El segon canvi, igualment accessible: augmentar el volum de joc reduït amb modificacions. Tres contra tres, quatre contra quatre, amb regles específiques que forcin la situació que vols desenvolupar. Si vull treballar la superioritat numèrica en atac, en lloc d'un exercici analític de tres passos amb cons, dissenyo un tres contra dos on l'equip atacant guanya un punt extra si identifica i explota la superioritat en menys de quatre passades. El context de joc real facilita la transferència de l'aprenentatge d'una manera que els exercicis analítics aïllats mai no aconsegueixen.
El tercer canvi és el més difícil perquè requereix una cosa que cap pla d'entrenament pot garantir: renunciar a optimitzar per al resultat d'aquest cap de setmana quan aquest resultat va en contra del desenvolupament a llarg termini del jugador. És fàcil de dir. És molt difícil de fer quan portes tres derrotes seguides i el coordinador del club comença a fer preguntes.
Dinamarca ens porta vint anys d'avantatge en model. No podem recuperar aquests vint anys de cop. Però podem començar a treballar d'una manera diferent, un entrenament cada vegada. I els jugadors que tenim al davant —que tenen talent, que tenen ganes, que mereixen el millor que podem donar-los— ho mereixen.
