Colònia va tornar a fer allò que Colònia fa millor que ningú: convertir l'handbol en una funció d'alt voltatge. Dues semifinals. Un campió destronat. Una pròrroga per mesurar el pols del Barça. Un Füchse Berlín que va jugar amb la fam de qui feia un any que esperava la revenja. I una final que té molt més ullal del que sembla.
La Final Four de la Champions masculina va deixar dos partits molt diferents, però una mateixa conclusió: al Lanxess Arena no n'hi ha prou amb jugar bé durant molts minuts. Cal saber tancar. Cal saber patir. Cal tenir porteria quan el braç comença a pesar. Cal entendre que, a Colònia, els detalls deixen de ser petits.
El Füchse Berlín va tombar l'actual campió, el SC Magdeburg, per 35-40 en una semifinal alemanya de ritme altíssim i 75 gols. Després, el Barça va superar l'Aalborg per 32-37 en una semifinal que va necessitar pròrroga després de l'empat a 28 al final del temps reglamentari. Diumenge hi haurà final entre Barça i Füchse. Experiència contra fam. Ofici contra descaradura. Història contra un equip que ja no vol ser aspirant.
Füchse Berlín 40-35 SC Magdeburg: la revenja que es va jugar a tota velocitat
La primera semifinal tenia memòria. Magdeburg i Füchse Berlín no arribaven a Colònia com dos desconeguts que es creuen en el moment just. Hi havia un compte pendent. L'any passat, Magdeburg havia guanyat la final europea davant del mateix Füchse. Aquesta vegada, Berlín va arribar amb una altra cara. Més madur. Més agressiu. Més convençut que podia prendre al campió alguna cosa més que un partit.
I ho va fer des del ritme.
El partit va arrencar com si ningú tingués intenció d'especular. Füchse va córrer, Magdeburg va acceptar l'intercanvi i la semifinal va entrar aviat en un terreny gairebé salvatge. No hi va haver aquell primer tram d'estudi que de vegades apareix en una Final Four. Hi va haver cops, llançaments, transicions i una sensació clara: Berlín volia obrir el partit i obligar el campió a defensar molts metres cap enrere.
El resultat final, 40-35 per al Füchse Berlín, explica el volum ofensiu, però no n'explica del tot el fons. Aquesta semifinal la va guanyar Berlín perquè va ser capaç de sostenir la seva proposta fins i tot quan Magdeburg va amenaçar de fer el que fan els campions: sobreviure primer i castigar després. L'equip de Bennet Wiegert va arribar a aixecar un desavantatge ampli i a ficar-se de ple en el partit, però l'últim quart el va deixar sense oxigen. Magdeburg va patir una sequera de gairebé deu minuts sense marcar, i aquí es va trencar la semifinal.
En aquest tram va aparèixer Dejan Milosavljev. Fins llavors, el partit havia estat més d'atacs que de porters. Però en una Final Four no sempre necessites guanyar 60 minuts des de la porteria. De vegades n'hi ha prou amb guanyar els deu que decideixen el pas a la final. Milosavljev ho va fer. Es va fer enorme quan Magdeburg necessitava un gol per tornar a manar, va tancar angles, va intimidar i va donar a Berlín just el que necessitava: temps per córrer i distància per creure.
També va ser una tarda de noms propis ofensius. Mathias Gidsel va tornar a demostrar per què és un d'aquells jugadors que canvien la geometria d'una defensa cada vegada que rep. No és només el que marca. És el que obliga a corregir. És l'amenaça del seu primer arrencament, la por al contacte, la lectura per deixar anar la pilota quan arriba l'ajuda. Al seu costat, Lasse Andersson va donar a Berlín llançament exterior, personalitat i aquella sensació de jugador que sap perfectament quan el partit demana una decisió forta.
Magdeburg va caure amb orgull, però va caure. I això ja és notícia. L'actual campió va ser incapaç de tancar la sagnia quan Berlín va trobar continuïtat. En un partit de 75 gols, el problema no sol ser encaixar molt. El problema és deixar de marcar quan més ho necessites.
Füchse Berlín no només va guanyar. Es va treure una motxilla. I això, abans d'una final de Champions, pot pesar molt.
Barça 37-32 Aalborg: sobreviure també és una forma de grandesa
La segona semifinal va ser un altre tipus de combat. Menys desfermada al principi. Més tàctica. Més controlada pel Barça durant bona part del partit. I, potser per això, més perillosa quan l'Aalborg va començar a créixer.
L'equip de Carlos Ortega va construir el seu avantatge des de darrere. Defensa seriosa, intensitat en els contactes i Emil Nielsen sostenint l'equip quan l'Aalborg trobava posicions clares. El Barça se'n va anar al descans amb un avantatge de quatre gols, que reflectia una primera part molt sòlida. No era una pallissa. Era alguna cosa més reconeixible en el Barça europeu: control, ofici i sensació de tenir la semifinal on volia.
Durant molts minuts, el partit va semblar anar per aquest camí. El Barça manejava avantatges, trobava gols en moments importants i donava la impressió que l'Aalborg havia de fer massa coses bé per tornar-hi. Però l'equip danès no se'n va anar mai. I això també forma part del caràcter d'aquestes semifinals. A Colònia ningú no lliura una final perquè el rival sembli més fet.
L'Aalborg va anar ajustant. Va defensar millor, va córrer quan va poder i va començar a trobar confiança. El Barça, que havia tingut el partit en una zona de certa comoditat, es va anar ficant en un final incòmode. L'avantatge es va reduir. El partit es va tensar. I l'empat a 28-28 va portar la semifinal a la pròrroga.
Aquell moment era perillosíssim per al Barça. No tant pel marcador, sinó per la sensació. Quan un equip que ha anat per davant durant tants minuts veu com el rival l'arrossega a la pròrroga, el perill no és només físic. És mental. Apareix el dubte. Apareix el record de les ocasions perdudes. Apareix aquella pregunta que ningú verbalitza, però que tothom sent: se'ns està escapant?
El Barça va respondre com responen els equips que fa anys que viuen aquestes nits. No es va posar nerviós. No es va deixar endur per la inèrcia emocional de l'Aalborg. Va castigar la porteria buida, va trobar gols senzills en el moment més important i va tornar a recolzar-se en Nielsen per tancar la porta quan el partit demanava una intervenció més.
L'aposta del set contra sis havia donat vida a l'Aalborg, però a la pròrroga es va convertir en una zona de risc. El Barça va llegir bé quan córrer, quan llançar i quan castigar. En pocs minuts, el que semblava una semifinal oberta va tornar a quedar sota control blaugrana. El 32-37 final pot enganyar qui no veiés el partit. No va ser una victòria còmoda. Va ser una victòria de supervivència.
I sobreviure, en una semifinal de Champions, també és una forma de grandesa.
El Barça arriba amb ofici; Berlín, amb fam
La final de diumenge deixa un contrast molt atractiu. El Barça arriba des de l'experiència, des de la memòria competitiva, des d'aquesta capacitat per no trencar-se encara que el partit l'empenyi a la vora. Füchse Berlín arriba des de l'energia, des de la revenja i des del cop emocional d'haver eliminat el campió.
El Barça sap jugar finals. Sap baixar el pols quan el rival vol pujar-lo. Sap trobar porteria, defensa i gols d'ofici. Però tindrà al davant un equip que, si aconsegueix convertir la final en una cursa, pot fer moltíssim mal.
Berlín té Gidsel, que obliga a defensar amb ajudes constants. Té llançament exterior. Té porteria si Milosavljev manté el nivell emocional de la semifinal. I té una cosa que no s'entrena: la sensació d'estar davant d'una oportunitat que no es pot deixar escapar.
El Barça, per la seva banda, necessita controlar el ritme. Si la final se'n va a un marcador altíssim, Berlín se sentirà còmode. Si el Barça aconsegueix fer-la més llarga, més posicional, més pesada, tindrà molt camí guanyat. Aquí entraran Nielsen, la defensa, la gestió de les inferioritats, la tranquil·litat dels veterans i la capacitat de Carlos Ortega per evitar que Füchse visqui massa temps en transició.
No sembla una final escrita d'antuvi. I això és el millor que li pot passar a Colònia.
Analista · Liftados
No guanya el que juga millor. Guanya el que aguanta millor quan el partit es trenca.
El que deixen aquestes semifinals és una cosa molt clara: a Colònia no guanya sempre el que juga millor durant més minuts, sinó el que aguanta millor quan el partit es trenca.
Füchse Berlín va tenir un punt de descaradura brutal. No es va espantar quan Magdeburg li va girar el partit i això, contra el campió, diu molt. Gidsel va tornar a semblar un jugador capaç de canviar el ritme d'una semifinal cada vegada que toca la pilota, però per a mi la clau va ser Milosavljev. No va caldre que parés tot el partit. Li va bastar d'aparèixer en el moment exacte. I això en una Final Four val una final.
El Barça, en canvi, va guanyar des d'un altre lloc. Va guanyar des de l'experiència. Durant molts minuts va semblar tenir el partit controlat, però l'Aalborg el va ficar en un embolic enorme. I aquí el Barça va fer el que fan els equips que fa anys que viuen aquestes nits: no es va posar nerviós quan el partit se'n va anar a la pròrroga. Va castigar el set contra sis, va trobar porteria, va córrer quan tocava i va entendre que la semifinal ja no anava de jugar bonic, sinó de sobreviure.
La final em sembla preciosa perquè enfronta dos estats d'ànim molt diferents. Berlín arriba amb fam, amb energia i amb la sensació que ha tombat el campió sense demanar permís. El Barça arriba amb ofici, amb memòria competitiva i amb aquesta capacitat tan seva de trobar una solució fins i tot quan el partit s'ha complicat massa.
Si Füchse aconsegueix córrer i portar el marcador a una barbaritat ofensiva, tindrà moltes opcions. Si el Barça baixa el partit, defensa llarg i obliga Berlín a jugar més incòmode, la final pot caure del costat blaugrana.
Però el bonic és això: no sembla una final escrita d'antuvi. I a Colònia, quan ningú no té el guió assegurat, sol passar alguna cosa gran.
