Jorge Maqueda va entrar al quarto de pilotes de Villafranca perquè el seu oncle Jesús ja no aguantava més. "Tira cap al pavelló que segurament hi ha algú jugant-hi a alguna cosa, vés-hi i deixa de molestar-me." Així comença, literalment, la història d'un dels laterals més complets que ha donat l'handbol espanyol. Per cortesia de l'afartament d'un familiar.

Aquesta setmana el vam rebre a Liftados. El vam gravar en un quarto de pilotes —sí, amb pilotes als prestatges i una ampolla d'Arehucas al darrere que hi era des que l'equip femení va jugar a Plata a Canàries— i en va sortir una hora amb el lateral del KS Kielce que val la pena escoltar sencera.

L'oncle Jesús i el pavelló de Villafranca

La història d'origen de Maqueda és tan bona que fa ràbia no haver-la explicat abans. De petit era, en les seves pròpies paraules, "molt trasto". Un estiu a casa del seu oncle Jesús, ja al límit, li va deixar anar la frase que va canviar la seva vida: "Tira cap al pavelló." Hi va anar. Estaven jugant a handbol. Va preguntar si podia jugar. L'entrenador va veure el que tenia al davant: alt per a la seva edat, gran i esquerrà. La conclusió va ser immediata: "No et posaré a jugar a futbol que ets un torce de botas, així que queda't aquí amb nosaltres." Tot l'handbol espanyol deu alguna cosa a l'oncle Jesús.

De Villafranca al campus de Valero Rivera amb 15 anys. Un entrenador que tenia allà tenia contactes a Barcelona a través del seu germà, van tirar-ne mà, i Maqueda va acabar a la prova. En acabar, Valero es va reunir amb ell i amb els seus pares: si volien, es quedava a la pedrera blaugrana. No a la Masia, que llavors era gairebé exclusiva per al futbol, sinó en un pis amb tutor. Així es feien les coses.

2017: campions d'Europa a Skopje

Si hi ha un moment a la carrera de Maqueda que mereix paràgraf propi és la Champions de 2017 amb el Vardar de Macedònia. Van guanyar. I quan van tornar a Skopje el que els esperava no tenia nom: des de l'aeroport fins al centre de la ciutat, tothom a l'autopista, tots els cotxes aturats. Ells a l'autobús descapotable de rigor. La plaça plena de gom a gom. Herois nacionals.

"No ho he viscut mai a la vida", diu Maqueda. I ho diu algú que ha guanyat medalles amb la selecció espanyola, que ha jugat al Veszprém i al Kielce, on el pavelló s'omple a cada Champions. Però allò era diferent. L'afició del Vardar, tal com la descriu ell, és rotllo futbol, rotllo ultres: "Arribaves allà i et feien mal els timpans del soroll." Aquell equip, amb Raúl González i Davis a la banqueta, no era el favorit. Ja sabem el que va passar.

Raúl González: el que li va ensenyar a veure l'handbol

Li vam preguntar quin és l'entrenador del qual més ha après. Sense dubtar: Raúl González. "Jo jugava abans molt bèstia, molt animal, cap a dins, tot cap a dins. Gràcies a Raúl va ser el que em va ensenyar a veure l'handbol." Tota la vida enviant l'atacant cap al costat dèbil, cap a fora. Arriba al Vardar i li diuen que no, que cal enviar-los cap a dins. Un món nou.

"Gràcies a aquest canvi que vaig fer, estic jugant ara mateix. Si hagués seguit jugant com jugava, cops, lesions, no estaria jugant." Això és el que fa un bon entrenador: no només fer-te millor avui, sinó fer que puguis continuar sent-ho d'aquí a deu anys. Abans de Raúl: Rafa Guijosa a Alcobendas, que li va formar el caràcter a base de canya i sempre cap endavant. Després: Talant Dujshebaev al Kielce, que de seguida es posa una vena al coll que ja té història pròpia.

Sterbik era trampa. Karabatić, guerra assegurada

Al porter més difícil al qual s'ha enfrontat no li costa ni un segon: Sterbik. "Era trampa directament. Era porter trampa." No només pel que parava, sinó per com intimidava. El veies i ja pensaves que no entraria. Arribava lesionat a l'Europeu de Croàcia, el van cridar d'urgència, i el rival el veia escalfar i ja canviava la cara. Això és Arpad.

I el rival més dur en defensa: Nikola Karabatić. No tant per la violència del xoc, sinó per la noblesa de la confrontació. "Un paio noble que va cap a dins i li pots pegar tot el que vulguis i no passa ni en L." Guerra neta, guerra assegurada, partit rere partit, amb el PSG, amb la selecció francesa, sempre el mateix. Al joc del Jordan que fem al podcast, Karabatić va guanyar totes les rondes sense que ningú el pogués destronar.

La selecció espanyola: amics, no companys

Sobre la generació d'or espanyola, Maqueda posa en paraules el que molts intuíem des de fora: no eren companys, eren amics. "Tothom tenia ganes d'anar a les seleccions per coincidir amb aquesta gent que no veies sovint." I això es notava al camp: en què et donava igual no marcar tu el gol, en què quan et superaven en defensa t'apartaves i sabies que el porter la pararia.

Amb Rodrigo Corrales al Veszprém tenien un acord tàcit: "Tu, quan t'entren en dos, ni el toquis. Li pararé jo. Ni el toquis, perquè si el toques xiularan el penal i em fotràs la jugada." Això és confiança. Això és equip. I l'última pilota sempre era per a Alex Dujshebaev, perquè quan Alex està fi, que la pari qui pugui.

Una hora amb un dels grans. Escolta'l.